dimarts, 23 de desembre del 2014

NADAL EFÍMER


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Alguns potser recordareu una cançó anomenada “I don’t like Mondays” (No m’agraden els dilluns), que a finals dels anys setanta va fer famosa un grup anomenat The Boomtown Rats. El seu autor (el britànic Bob Geldof) no es va inspirar en la mandra, sinó en un atac a una escola americana, un dilluns que varen morir dues persones i varis nens van resultar ferits.

Com aquest, altres fets greus al llarg de la historia han estat cantats i comentats, per la seva gravetat.

Fa uns dies varen assassinar 132 nens en una escola, alguns d’ells amb un tret al cap sota els seu pupitre i la noticia, impactant, i molt més greu, -ni que sigui per la quantitats de morts-, no ha passat d’un trist telenotícies i a hores d’ara ja sembla oblidada.

És més comentada la manca d’entesa de la parella Artur-Oriol, que el salvatge que va matar la dona l’altre dia o aquell desgraciat que va assassinar els fills fa setmanes, mentre l’informe anual de Càrites diu que ha augmentat el nombre de persones ajudades i que 1 de cada 3 té menys de 18 anys.

Com si els valors que semblarien inherents al esser humà, com són la bondat, la justícia o la solidaritat, els haguéssim amagat darrera els nostres propis maldecaps.

Però no ens hem d’amoïnar, ara és Nadal i tot s’arregla. Vàrem comprar un numero de loteria amb una aportació de 83 cèntims (amb la esperança de que ens toqués), vàrem donar un paquet d’arròs al Banc dels Aliments, amb sort alguns varen trucar a la marató i altres fins i tot aniran a missa del gall i posaran unes monedes al raspall. Tots amb la fe de que amb això n’hi ha prou per acabar amb els problemes del món.

La nostra solidaritat s’ha tornat tan volàtil com la nostra sensibilitat davant els fets més tràgics

Aquesta setmana ens sentirem realment feliços vora la taula parada, calents i endrapant torrons, potser alguns cantaran, farem festa, veurem aquella pel·lícula ensucrada, cagarem el Tió, i aquest esperit nadalenc que porten les llums i  les nadales ens injectarà una bona voluntat efímera i falsa.

És cert que val més això que res, que ser solidaris 10 dies és gairebé un 3% de l’any, més que les aportacions de molts governs a la lluita contra la pobresa.

Però que ningú es pensi que això pot amagar sota l’estora les misèries i els atacs que molts estan vivint.

“Happy Xmas (War is over)”, una altra cançó, aquesta de John Lennon, venia a dir que el Nadal seria meravellós per tots, si la guerra s’acabés. Eren els inicis dels 70 i aquella guerra es va acabar, però la cançó segueix vigent, perquè malauradament sempre hi ha un conflicte per aturar.

Uns cantaven que no els agradaven els dilluns, altres diuen que no els agrada el Nadal, i alguns voldríem que aquest bon desig de pau i amor, que ara us transmeto, s’allargués més enllà del mes de gener.

dimarts, 9 de desembre del 2014

LA RAMBLA PLORA


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La frase no és meva, un ciberamic, que no recordo, va comentar una cosa semblant en alguna xarxa social i la vaig trobar interessant, venia a dir que ha manifestat la seva tristor perquè els figuerencs l’hem deixada d’estimar.

Podem discutir sobre els sentiments d’una plaça dura o la metàfora del comentari, però és cert que el tracte que li hem donat darrerament no té res a veure al dispensat fa dècades quan li vàrem donar fama amb un verb inventat: “ramblejar”, un exercici aparentment inútil, sense finalitat i poc enriquidor com era el de donar voltes amunt i avall sense fi i que venia a definir el nostre caràcter original, enventat i esbojarrat.

Però era el Facebook de la època, la tafaneria vilatana, l’Instagram en directe, qui no passava per allà, no existia.

Potser a estones anàvem al cinema, de vegades a fer una partida, un cop a prendre alguna cosa, o a veure la Unió, però al cap i a la fi, en un moment o un altre, amb fred o calor, amb pluja o vent, acabàvem pujant i baixant.

I amb estils definits: uns que anaven per una banda, donaven la volta fent l’arc al final i tornaven per l’altre costat i d’altres que, enfilant pel centre, giraven sobre si mateixos per tornar a emprendre el camí invers.

I els creuaments de mirades, i les colles que es perseguien, i aquella nena bufona que volies que acabaves ramblejant al teu costat separats una mica dels altres, que ja era tota una fita i l’enveja dels amics, sota la mirada dels pares asseguts a les cadiretes de a duro.

Quantes parelles no s’han consolidat després d’una ramblejada prèvia, quantes vegades no ha sigut la nostra Rambla testimoni d’amors i desenganys.

Divendres de sardanes, rues de Festa Major, el lloc per quedar, la cita a qualsevol hora, botigues, veïns, bars i vida.

És cert, com volia dir el comentari, que ja no hi passeja ningú, que ja no hi ha cadires, ni lavabos, que quan cau la nit se li apodera la por, que quan hi passem pel mig ens sentim com despullats, que els dies festa ja no s’hi festeja, que el rovell de l’ou està mes enllà i només en hores lectives.

I ara, després de tants anys, li encarreguem les feines més feixugues com fires, exposicions o mercats i li traiem protagonisme. Molta gent, però pendents d’altres coses, molta afluència, però temporal, efímera i la resta dels dies ja ningú puja i baixa, ja no es parla dels tocats de la tramuntana que passen l’estona per no res, anant dalt i baix d’una plaça.

Potser l’amic virtual te raó, i la vella Rambla, com a portaveu d’un centre de la cuitat desnaturalitzat, s’ha queixat. Escoltem-la!