PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Aquest passat dissabte ha sigut la
Festa de la Música, el dia que les “corxeres” es manifesten pel carrer, que els
“signes” i els “codes” es busquen més que mai, que les blanques no són dos
negres i obliden diferències i el “tempo” és més “allegro” que altres vegades.
I, com passa amb aquestes diades, els
que estimem aquest món sabem que sempre
és el dia en que els instruments es barregen per fer una comunió de sons que
ens transporta i ens omple els sentiments, que ens anima o ens fa plorar, que
ens accelera o ens frena, que ens transporta a un altre època, que ens recorda
els bons i els mal moments.
La mètrica de la vida, les matemàtiques
aplicades a la sonoritat.
Aquesta meravella, que s’ha transformat
amb el pas del temps per adequar-se a les èpoques i estar sempre present en la
gent, ara ens la volen treure de les escoles.
Val la pena espatllar aquesta desfilada
de floretes per posar en primer pla la realitat, un cop més, de les ànimes més
retrogrades dels governs més tancats, els que volen silenciar la música a la
mainada i estan traient allò que els pot fer florir el millor de cadascú.
La música ha mogut pobles, els himnes
han despertat els sentiments més patris, hi ha hagut concerts que han posat
governants contra les cordes, altres que han fet molt per a la gent necessitada.
És molt important que la mainada
entengui el que és la mètrica musical, els pot ajudar en altres assignatures, la
història dels seu origen i la seva evolució, el nom dels que l’han fet gran,
estimar la música és estimar la vida, és descobrir la part més amagada dels
bons sentiments, un camí de estabilitat emocional. Ens fa millor persones.
Fa basarda només imaginar-se un món en
silenci, sense les vivències dels concerts, pel·lícules sense banda sonora, anuncis
sense cançons, estius sense festivals, un fil musical apagat.
Per sort, això no passarà, els
professors saben que una estona de música no és una despesa, no és un destorb,
ni treu temps per altres coses i segur que sempre hi haurà a cada escola un
mestre que agafi un paper pautat, improvisi un pentagrama i ensenyi a llegir
una partitura senzilla, que porti una guitarra i faci quatre acords bàsics, que
mogui els dits per un teclat i que sàpiga fer cinc cèntims de qui varen ser
Casals, Beethoven, Ventura, Mozart o Lennon.
No hi ha un Do sense un Fa, ni un Re
sense un Sol, aquest Sol que, malgrat les lleis, ens seguirà il·luminant per un
camí vital ple de melodies i ritmes.
