EL SECRETARI DEL CONSELLER

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Abans d’ahir (Diumenge 20), llegia en un diari català d’àmbit estatal un reportatge sobre Lluís Pitarch, un jove que ha estat fitxat pel conseller de Territori i Sostenibilitat com a nou cap de Relacions Institucionals.

No passaria res si la noticia fos només que aquest noi, de 25 anys, amb carrera universitària, màster i una incipient però exitosa trajectòria laboral, ha entrat a formar part d’una Conselleria que necessita gent nova per millorar la tasca que ha fet en els darrers anys.

Però tot plegat era perquè el nou becari, per costejar-se part de les depeses estudiantils, va fer de model publicitari per algunes conegudes firmes de moda, de manera ocasional, aprofitant les seves innegables condicions físiques.

L’article venia a dir entre línies, o al menys es el que he pogut percebre i el que l’autora atribuïa a les xarxes socials, que Santi Vila, per la seva condició de homosexual, l’ha fitxat pel seu aspecte, en poques paraules, perquè és guapo.

No conec personalment al Santi Vila, al que m’imagino amb el cap en altres coses, ni al Lluís Pitarch, del que ignoro la seva condició sexual i, sincerament, m’importa molt poc, però em sap greu aquesta mena de comentaris sexistes, que disparen alarma, deixant de banda el que segurament és una decisió presa amb la millor de les intencions.

Des d’aquestes columnes hem sigut crítics amb els polítics i les seves decisions quan ha calgut, hem denunciat el continu traspàs de la línia vermella en matèria de decisions i corrupcions, però la gent i alguns periodistes també haurien de marcar-se el límit i no fer safareig de coses series, com aquesta, que ens fa retrocedir dècades, quan la llegenda diu que els caps, que sempre eren homes, escollien secretaries de corbes vertiginoses amb intencions poc honroses.

Al segle XXI els caps, siguin homes o dones, segueixen escollin col·laboradors ben formats, però no físicament.

Tindrem temps de saber si la decisió del conseller Vila ha estat encertada, i si no ho es, ja ens encarregarem entre tots de que rebi els cops de pal adients, però amb raons fonamentades.

 

RECICLATGE, ON VAS?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Com dèiem fa setmanes, és un fet que aquest any els Reis anaven més lleugers, que el Pare Noel va tornar d’hora a la seva casa de Rovaniemi i que el nostre Tió anava un pel més restret, però siguin grans o petits, cars o barats, la qüestió és que la quantitat de paquets ha estat, si fa o no fa, com altres anys.

I sense ànim de ser repetitiu ni rondinaire, cada any, tal dia com avui, torna la mateixa reflexió: Perquè és tant complicat reciclar?

Diumenge al vespre només calia donar-se una volta pels contenidors de qualsevol barri i veure que, en molts casos, la gent no s’havia pres ni la molèstia de posar les caixes o els papers a dins del color corresponen.

Aquest es un problema d’educació i les escoles ja fan mans per reparar i aconseguir que la mainada creixi amb més consciència ecològica, però a molts adults encara els costa, malgrat la bona voluntat. Tot plegat s’hauria de facilitar molt més.

Sense anar més lluny, aquest any, la única cosa que un servidor ha pogut extreure de la falca publicitària  “Envàs, on vas?”, amb una cançoneta enfadosa que recorda el “Tu, tot, tothom”, és que, si no ets un envàs has d’entrar a una web per preguntar on vas.

Imagineu si ja tenim problemes perquè la gent posi les coses a dins d’un contenidor, com per esperar que els nouvinguts, que potser no dominen l’idioma o la gent gran, que no estan avesats a internet, o els joves que tenen el cap en altres coses, perdin l’estona entrant a una web no gaire clara i esbrinar a quin color han de posar aquell paper plastificat i encara menys si han d’agafar el cotxe i dur-ho a la deixalleria.

El problema encara l’hauríem d’anar a buscar un esgraó abans, en el fabricant de la joguina, que abusa de les facilitats que li deuen deixar els buits legals.

Sinó, com s’entén que es puguin fer caixes on estiguin units (literalment enganxats) el plàstic i el cartró, com passa a la majoria de les nines, com es que ningú sap on llençar aquella mena de filferro plastificat que colla els cotxes i altres joguines (i la llista continuaria).

I finalment, perquè no s’utilitza una mena de embolcall o caixa de material reciclable, on es pugui encabir el paquet, -com fan en algunes botigues de roba-, que no calgui trencar-lo, que sigui reutilitzable, o  que estigui clarament assenyalat a on l’hem de llençar i oblidem els paper de regal -que de vegades ens fa dubtar de si es paper o plàstic-, la cinta adhesiva i els llaços?.

Posen normatives a qualsevol cosa, fins a punts surrealistes, Hisenda ens facilita la declaració de la renda de tal manera que gairebé un nen la podria fer i en canvi tot el que és mediambiental ho dificulten tant, que la gent finalment dona l’esquena a un tema que és cabdal pel futur de les properes generacions.

Els envasos potser ho arribarem a saber, però els legisladors de les normes mediambientals... fa temps que no sabem on van.