PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
La gent ha guanyat, l’índex de participació ha pujat, la ocasió s’ho valia,
les propostes eren cabdals, tot i que la campanya ha estat marcada més pels
pals a les rodes, la crítica destructiva, la fal·làcia i el teatre del dolent,
que no pas per les propostes.
Seguim sense progressar, no sabem fer política, hi ha massa barruers, però
la gent cada cop te més maduresa electoral i això ens fa ser més participatius
i millor jutges.
Les urnes han parlat, en Mas es líder però menys de l’esperat, això ens
farà mal com a poble, serà un titular fàcil pels retractors tot i duplicar al
segon. Èxit de l’Oriol i la seva “gauche” que ha estat “divine” i ens farà
forts, l’Alicia es manté, ICV i Ciutadans pugen i els socialistes cauen, es el
joc dels vots, els petits han crescut i s’han de fer escoltar.
La majoria està pel dret a decidir, però no serà fàcil posar-se d’acord.
Ara ja hi som pel tros. Els economistes, el mateixos que no saben tallar el
cost de la crisi, es veuen amb cor de comptabilitzar el “cost de oportunitats”,
el que els mortals anomenem “el que hagués estat si...” i que ara no val la
pena ni tenir en compte, el present és el que toca viure. Tot es possible, però
tot està per fer.
Que ningú esperi que la propera setmana tot serà diferent, el camí es llarg
i mentre la vida continua. Tenim un país per tirar endavant, unes famílies
necessitades, una economia enfonsada i un futur incert, però, això si, una
il·lusió renovada i un marc diferent.
Queda molt pel que lluitar perquè no s’ha guanyat res, això es l’inici, el
primer partir de la lligueta, ens falten moltes tornades.
Els poder fàctics son potes de pop que abracen mortalment, que xuclen i
manipulen, això ja ho hem vist durant la campanya, cal estar alerta, els
esculls ompliran el rumb de ziga-zagues i ens cal tocar de peus a terra.
Estem escrivint la historia, el mon dels nens i nenes que ara aprenen a
caminar i que demà faran seu aquest país. Hem de saber posar les bases. El
temps ens pot jugar a favor, o no, la paciència pot ser la nostra millor arma,
o el nostre suïcidi, potser no cal córrer o ens hem d’afanyar, la manca d’experiència
no ajuda.
Hem de tenir memòria històrica i no cometre errors del passat. No hi ni
guanyadors ni vençuts, sinó una aposta constructiva per establir la nostra
pròpia identitat.
Que ningú s’atabali, la feina de cada dia, les ganes de sumar, de treballar,
de no discriminar, d’estimar, de gaudir, de confiar, són les eines que hem
d’esmolar els segadors del segle vint-i-u, si volem que se’ns tingui en compte
com a país.
