A PEU DE CARRETERA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Una nena de 10 anys, espavilada i observadora, anava amb la família al seient de darrera del cotxe amb i va preguntar sobtadament: “Que fa aquesta senyora aquí al costat de la carretera?”, la resposta rapida i poc convicent va ser dir-li que segurament estava esperant el cotxe de línia.  Sense temps a reaccionar va replicar dient que allà no hi havia cap parada. Llavors, com qui treu importància al tema, li van dir que potser se l’hi havia espatllat el cotxe i esperava que algú l’anés a buscar.

Només uns pocs i tensos segons de silenci per escoltar la darrera pregunta: “I com és que va amb calces i sostens?”. Llavors ningú va tenir esma de mentir per dir que potser l’hi havien robat la roba.

I no fa riure, que circular per les vies publiques de la nostra comarca és un catàleg de mal gust i no només per les pobres noies que rotonda rere rotonda esperen el fastigós de torn que les ajudi a suportar la seva situació, sinó per la imatge de tercer món que donem als forasters, que ja ens cataloguen, perillosament, com a lloc de “turisme sexual”.

Ens preocupem de legislar fins el mínim detall en seguretat viària i oblidem que poden provocar accidents, apliquem normes en riscos laborals i ningú es preocupa per la seva seguretat i sanitat, ens demanen cinc-cents documents per obrir una empresa i les màfies treballen immunes.

Si la prostitució, com avalen alguns psicòlegs, és necessària per a alguns col·lectius per calmar comportaments obsessius i evitar violacions, si fan feina terapèutica per a persones solitàries o de difícil integració, si realment és l’ofici més antic de la humanitat, no s’entén com és que no es troba una sortida legal, que empari i protegeixi les persones que exerceixin la professió, ni que sigui per necessitat, i que puguin disposar d’un mínim de control, protecció i assistència.

Ens posem amb la llengua a les escoles, gastem esforços en la feina inútil d’intentar canviar l’estatut i el concert econòmic, legislem barroerament els drets dels animals, però davant del drama que viuen noies joves, espantades, explotades i malaltes, no podem treure una llei que prohibeixi el tràfic i l’esclavatge de persones, en ple segle XXI.

Els polítics les obliden a les seves propostes electorals i els grans tanquem els ulls allà on els nens els obren.

PECES-BARBA TE RAÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

No en va aquest lletrat i jurista madrileny no es cap beneit, es pot vanagloriar de ser un dels redactors de la “Constitución”, aquell text que en el seu moment  potser estava be, però que 33 anys després ens escanya les llibertats i demana a crits una reforma, perquè no pot ser que una cosa a la que se li reconeixen set pares i cap mare, tingui vida eterna.

El Sr. Peces només va dir que “potser” els hi hagués anat millor si s’haguessin quedat amb Portugal enlloc de fer-ho amb nosaltres i això es una evidència, tots tenim la vida plena del “que hagués passat si” i només podem fer conjectures.

Va afegir allò de la manca dels partits Barça-Madrid, cosa que també és certa, tot i que va oblidar reflexionar que potser Mou estaria entrenant “la roja” i CR7 en seria el capità, i aquí ens hauríem de continuar aixecant “ben d’hora, ben d’hora” per intentar arribar abans que els altres.

També va tenir raó en les seves disculpes, quan deia que els catalans tenim la pell fina. No voldria pensar si algú, en el seu moment, hagués agafat un poble català per emmarcar els acudits que ara son de “Lepe” o que fos un modest equip de futbol de casa nostra el que tingués la moral que durant dècades se li atribuïa al “Alcoyano”.

Tot i que, paral·lelament som capaços de fotre’ns de nosaltres mateixos rient amb el “Polònia”.

Amb tot aquest enrenou només aconseguim que ens odiïn una mica més, caure pitjor i donar-los-hi la raó quan ens critiquen i és que, de vegades, som tant exagerats que fins i tot podem arribar a condemnar un cantant compromès durant anys, només pel fet que parla espanyol amb la seva dona, quan a ben segur que si s’hagués expressat en un altre llengua (posats a dir: en portuguès) hagués despertat admiració.

I és que caiem fàcilment en la fal·làcia de creure que un bilingüista o un xarnego no pot ser nacionalista o independentista i badem dels problemes que realment són interesants i que hem de defensar per sobreviure, mes enllà de si es parla castellà en la intimitat.

No sé qué hagués passat si, com deia el Gregorio, fa cinc-cents anys (data que no acabo d’entendre d’on l’ha treta) haguéssim aconseguit la independència, però segur que ara “passaríem” d’aquests pares (ara ja avis) de la “Constitución” que sense voler es converteixen en tiets de l’independentisme.

I per demostrat que no som tant estirats, l’acudit l’hem tret nosaltres, cantant això que: “L’autonomia que ens cal, es la de Portugal”.