CALVARI, PASSIÓ I RESURRECCIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Història, llegenda o barreja de les dues coses, depenent del grau de creença o agnosticisme de cadascú.

Textos bíblics, conservats i modificats amb els segles que ens expliquen que Jesús, en els seus darrers dies a la terra, va viure un calvari, va passar fam, va patir tortura, va ser rebutjat dels seus amics, i després del patiment va abraçar la mort, per acabar la historia amb joia, alegria i triomf.

Aquests dies ens toca reviure aquesta part de la tradició, que no deixa de ser un fet que es pot extrapolar a algunes de les situacions que ara estem vivint, com passa en molts aspectes de les religions, que s’escarrassen en trobar un sentit a tot allò que ens passa, fins i tot la mort.

Estem caminant per temps de mancances, d’ingressos esmorteïts, de mesos llargs com una processó, de pesos a l’esquena en forma de carregues familiars i retallades pressupostaries, d’empreses crucificades per ofegament econòmic, genolls a terra dels governants desesperats per trobar les solucions que cap Esperit Sant els hi envia, gent aturada que es rebutjada per la societat i pels amics, directors de banc amb corones d’espines.

Un calvari que, quan va viure el seu divendres de Dolors, ningú se’n va adonar i vàrem creure que sempre era diumenge de Rams, per acabar amb nafres a les mans i als peus.

Però, com ens ve a dir aquesta moralitat, no perdem la fe, gaudim d’aquest dies, dels espectacles, com l’escenificació de Sant Climent, la dansa de la mort de Verges, de la processó de Sanch, dels Via Crucis de Roses, Castelló o l’Escala.

Enmig el dissabte, dia de princeses, dracs i herois, que no ens deixi la passió, roses i llibres, pau i amor.

I per fi el dilluns de xocolata i pastis, mona en formes diverses, ous pintats i festa gran per entendre que després del patiment arriba la llum, que es pot ressorgir, que no hi ha mal de cent anys duri, que vindran temps millors i que la economia acabarà ressuscitant

Aquesta es la lectura que hem d’extreure de la actual Setmana Santa.

RAMBLA I FACEBOOK

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Temps era temps, quan la Rambla de Figueres era un lloc on no feia por passejar quan fosquejava.

Que s’omplia de gent de totes les edats, que varen crear un costum que ens va fer coneguts abans que existís el museu Dalí: un “rambleig” que vist amb el pas del temps ens pot semblar absurd i que consistia en caminar parsimoniosament amunt i avall sense fi, mentre altres més cansats o mandrosos s’ho miraven des de les cadiretes de lloguer, amb permís dels estornells.

Uns giraven fent una volta llarga com si de un velòdrom es tractés, altres feien mitja volta militar com els nedadors quan se’ls acaba la piscina i tot plegat sense altre fi que veure qui feia al cap més gros.

Els nostres descendents “al·lucinen” quan senten parlar d’aquest costum tant desenraonat i nosaltres ens queixem que ells no surten del facebook i que només parlen en xarxa.

Els que vàrem viure l’adolescència entre la segona meitat dels setanta i la primera dels vuitanta, la Rambla era el centre dels nostres caps de setmana.

Ja començàvem els divendres als vespres de bon temps, amb l’excusa d’anar a escoltar sardanes, tot i que no sabéssim contar ni llargs ni curts; els dissabtes després de la pel·lícula de “la primera” combinació de partida al San Antonio o glop al Dynamic i passeig per la Rambla. Els diumenges al matí, partit de futbol o de bàsquet i en acabat, bossa a l’esquena, cabells molls, volta a ramblejar i aperitiu l’ Express o l’Astoria i per acabar, a la tarda: sessió doble a Las Vegas o al Juncària, berenar al Duran Bar, baixar al Charly i més ramblada.

En realitat Ramba i Facebook no són tant diferents.

El que nosaltres fèiem era “agregar” a qualsevol que entrés per les escales de la placeta baixa que ens fos desconegut, exposàvem la nostra imatge amb passades amunt i avall i mirades plenes de missatges, esbrinàvem subtilment qui era aquella noia tan bufona, de que feia el pare d’aquell noi tant “pijo” o a quin col·legi anaven aquella colla de més enllà.

En Narcís Monturiol ha sigut tan testimoni de xafarderies, festeigs i odis a la nostra ciutat, com en Mark Zuckerberg a la xarxa.

Canvien els temps, canvien les formes, però la finalitat no deixa de ser exactament la mateixa: la exposició i l’intercanvi d’imatges i de informació.