RENOVAR LES ENERGIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Darrerament sembla que el nom s’hagi trastocat, en pocs anys hem sigut testimonis de catàstrofes tant importants com les de Tailàndia, Haití, Xile, Turquia, etc., però fixeu-vos que la desgracia del país del sol naixent ens ha colpit tant que fins i tot ens en hem fem ressò en un setmanari d’informació comarcal.

I no es que sigui només pel que deia Hemingway, que la mort de qualsevol persona ens disminueix perquè formem part de la humanitat o pel fet que la globalització fa el món petit i el Japó ja no és tant lluny.

És perquè la informació que ara mateix està per davant de les penúries que estan vivint els pobres nipons, són les fuites a la central nuclear de Fukushima.

I ara tothom posa en dubte la seguretat i predica els perills d’aquesta font d’energia.

Ja fa molts anys que els americans han patit fuites radioactives i que ens han d’explicar als europeus amb el regal de Txernòbil que, a hores d’ara, encara ens afecta en forma de càncers sospitosos i inexplicables que pateixen dia a dia gent propera, nens o esportistes d’elit?

La culpa no la té la mala astrugança de la lluna en posició de perigeu, sinó que, com sol passar amb els que manen, aquells que a la dècada dels vuitanta duien l’enganxina del sol somrient amb el “Nuclear, no gràcies” varen prendre les decisions ens ara han abocat a un sistema ple de perills i el que és pitjor, encara avui castiguen alternatives tant netes com la solar, baixant a la meitat el pagament del preu del kilowatt provinent de les plaques, fent que empreses que s’han especialitzat estiguin a la corda fluixa o que inversors que han apostat estalvis i crèdits, ara estiguin perdent “energia” econòmica.

Permeten que una xemeneia expulsi fum nociu i diuen que en el país del vent els molins fan malbé el paisatge.

Sempre sol passar que un estropell fa veure els perills i prendre mesures, tot i que hagi passat a l’altra banda de món.

Tant de bo que, al menys, la desgràcia que pateixen les persones amb els ulls rasgats ens faci obrir els nostres.

LA CARETA

PUBLICAT AL SETMANARI L'EMPORDÀ

Molts aspectes de la vida quotidiana fan que el món es divideixi en dos, això és el que cada cap de setmana ens recorda la Tatiana Sisquella, i un d’aquests és el Carnaval.

I, com diu ella mateixa, aquí us hi volem a tots.

Mentre un bon gruix de gent es limita a viure la festa com a espectador, durant una setmana, una bona part de la comarca ha viscut a les catacumbes, sense voler sentir-ne a parlar.

Son gent a qui li entren esgarrifances només de pensar en veure el seu banquer vestit de ballarina, que sent vergonya aliena quan veu el seu empleat o cap transformat en Hello Kitty ballant samba en ple mes de Març, que ha sentit un calfred en trobar-se la flequera passant fred vestida de dona de cabaret o al seu metge de cowboy.

Tanmateix molta altra adora al rei Carnestoltes, se sent orgullosa de mostrar al seu poble (malgrat la pluja) aquesta obra d’art, en forma de carrossa, que és fruit de moltes hores de feina i de son amb una bona aportació enginy, i que frisa bescanviant la seva personalitat per ballar pels carrers plens de gent imitant ser un altre, suplantant, vivint altres vides, en definitiva essent qui no és, que d’això es tracta.

Per a uns i per als altres avui s’acaba la festa, s’han menjat els llardons (en això potser també el món es divideix en dos), i, per fi, els uns poden tornar a veure la llum i els altres es treuen les disfresses i desen la careta.

Però quanta gent, tant d’un bàndol com l’altre, no fa el mateix durant tot l’any? Suplanta personalitats, es mostra diferent de com és, fingeix ser un bon amic i desapareix quan el necessites, presumeix de bon pagador i va deixant deutes, viu per sobre de les seves possibilitats, porta disfresses de roba cara per amagar un cor barat, farda de bon marit i maltracta la parella.

I ara que venen comicis, quants dirigents polítics no disfressen les seves promeses, porten la cara pintada d’uns color que no comparteixen, es disfressen d’incorruptes, però paren la mà quan no deurien?

Carnaval tot l’any, nassos de Pinotxo, de bola vermella, caretes perennes que ens rodegen en la nostra vida quotidiana on, malauradament, sempre és dijous gras i mai s’enterra la sardina.