PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"Ignoro com s’arriba a qualificar un edifici com a històric. Suposo que hi té molt a veure el tipus de construcció, els materials, la seva època, qui hi ha viure, l’arquitecte que el va dissenyar, els fet que van succeir entre les seves parets.
A la nostra comarca en tenim, i també d’emblemàtics, que són edificis que, possiblement, no compleixen tots aquests requisits, però que, per una raó o un altre han arribat al cor de la gent.
L’estació de Figueres viu les darreries de la seva existència, les noves tecnologies faran que un edifici odiat i estimat a parts iguals, ens deixi.
Tots hi hem passat algun cop i l’hem vist envellir.
El seu gran rellotge ha sigut testimoni de primera mà de tristos exilis, fins a emocionats retrobaments i ha estat la porta d’entrada per un munt d’immigrants que, amb els anys, han fet seva la nostra comarca.
Era el lloc on els diumenges acomiadàvem els estudiants comtals o als militars forçats, que pujaven a un “Costa Brava” lent i nocturn.
Allà mateix on la verema francesa feia de l’explanada de càrrega, on molts vàrem aprendre a anar en bicicleta, un camp de refugiats amb maletes de cartró, en la època que no es parlava de crisi perquè la teníem assumida.
I els estrangers, delatats per la vermelló de les seves galtes i la claredat del seu cabell, que en baixar del tren ens feien somniar amb contrades transfrontereres que només eren a l’abats de la nostra imaginació.
Allà on vàrem coneixen en “Chilín”, el gos guardià, - que poca cosa guardava – i on la “Virgen del Rosario” estirava amb fúria un “Talgo” que anava fins a llocs tant remots com Ginebra, mentre nosaltres no passàvem de Garbet, els dies de calor, acompanyats d’un Trina tret d’un cova de glaçons.
On no enteníem perquè la via 2 no volia estar entre la 1 i la 3 i havia abandonat l’ordre natural per acostar-se a l’edifici.
Qui no recorda la veu esquerdada de “Atención... unidad tranvía prodecente de...” que precedia al banderí vermell enlairat, cop de xiulet de comiat i un “adéu” de botzina, just abans de que les rodes fessin el primer grinyol.
Canvis de via que feien serpentejar aquests enormes cucs metàl·lics, que els nens volien imitar amb seu “electrotren”.
I el pas nivell, motiu de desesperació de conductors i de divisió ciutadana.
La llegenda, segurament més urbana que real, del cotxe que, copejat pel tren va volar fins el pati del Fossos o la mort d’en “Cadiretes”.
133 anys després de que arribés la primera columna de fum de vapor pel “camí de ferro” fins als moderns trens actuals, s’han viscut milions d’històries personals, que han quedat per sempre incrustades al formigó de les seves andanes.
I ara una nova i fantàstica estació, que no parteix la ciutat, però que ha destrossat el paisatge de mots pobles, haurà d’estar més amunt dels 29.7 m sobre el nivell del mar, per estar a l’alçada.
Però segur que aconseguirà, per bé o per mal, que els empordanesos que la viurem i que hi creixeran, la considerin, amb el pas del temps, un edifici emblemàtic i present en el record, com ho és la vella estació.
